DIONYSIAQUES OP. 62 (Revisión de Felix Hauswirth)

"Dionysiaques" és un brillant viatge de força d'11 minuts que porta els oients a un increïble viatge de so. Tot i que el treball no és realment programàtic, el títol suggereix una orgia dionisíaca, que es fa plenament en la intensitat de la música amb contrastos interessants: cromatisme melancòlic alternat amb emocionants clímaxstutti.

A més, la partitura té una orquestració intrigant que requereix diversos instruments inusuals per a l'època, com el sarrussòfon, el saxòfon baix, els clarinets contrabaixos i, fins i tot, els contrabaixos de cordes.

Igual que moltes de les composicions de Schmitt, la música és un repte per als artistes intèrprets i executants, cosa que pot explicar en part per què "Dionysiaques" va tardar moltes dècades a convertir-se en un element bàsic del repertori de la banda de concerts.

La mateixa Banda de la Garde républicaine de Paris va de les dues primeres gravacions de l'obra, amb tres mesos de diferència. La primera gravació va tindre lloc en novembre de 1927, sota la direcció del compositor-director Guillaume Balay, mentre que la segona es va fer en febrer de 1928, amb Pierre Dupont com a director.

Estes primeres gravacions de "Dionysiaques" tenen un interés històric particular perquè van emprar l'orquestració original de Schmitt i hi van incloure una sèrie d'instruments que ja no formen part de la llista típica de conjunts de vent (petits bugles, saxhorns, sarrussòfons i similars).

Però una cosa interessant va ocórrer, començant en altre racó del món. Al Japó, país amb una forta tradició de conjunt de vent escolars, "Dionysiaques" va començar a aparéixer com una obra de competència de banda. En els últims 30 anys, hi ha hagut multitud d'actuacions de la partitura de Schmitt amb conjunts de vent de nivell mitjà, secundari i universitari.

Més recentment, el 1992, "Dionysiaques" va ser anomenada una de les millors composicions per a la banda de concerts "Top 10" com a part d'una avaluació general de partitures de vent de "mèrit artístic seriós", duta a terme per un panell de 20 jutges format per grans especialistes com Eugène Corporon, del Conservatori de Cincinnati, i Donald Hunsberger, de l'Eastman School of Music, a més del llegendari Frederick Fennell com a assessor del projecte.

Què li dona a "Dionysiaques" el seu poder de permanència com a peça de concert? És molt enginyós..., sempre fresc i interessant... i, al final, completament emocionant. Molt poques vegades s'escolta una peça musical que porte els oients a través de tants estats d'ànim i contrastos en una dotzena de minuts.

En resum, "Dionysiaques" porta existint un segle, però no es fa mai vella.