Ernesto Aurignac naix a Màlaga en 1982. Va estudiar Saxòfon Clàssic en el Conservatori Superior de Música de Màlaga, on es llicencia amb 18 anys. Posteriorment, es trasllada a Barcelona, on residix nou anys i estudia de manera autodidacta, aprofundint en el llenguatge del jazz, la improvisació i l’harmonia moderna. Després d’un període a Madrid, s’instal·la de manera definitiva a la seua ciutat natal. Més tard aconseguix la llicenciatura en Música Moderna en el Taller de Músics de Barcelona i aconseguix la màxima qualificació en el Màster d’Investigació per la Universitat Internacional de València amb el seu treball “Bebop, de lo diatónico a lo cromático”.

Ernesto Aurignac és reconegut internacionalment en el món del jazz i de la composició. En la seua carrera com a saxofonista ha guanyat multitud de premis nacionals i internacionals, ha compartit escenaris amb mestres i gegants d’este gènere, ha format part de nombroses gravacions discogràfiques i ha viatjat amb la seua música per tot el món, tant al capdavant dels seus projectes com acompanyant els d’altres. Ha gravat i produït sis discos al seu nom i ha col·laborat en més d’un centenar de gravacions discogràfiques d’artistes internacionals, especialment del món del jazz i del flamenc.

Com a compositor ha escrit més de 150 obres per a tota mena de formacions musicals, per a banda de música, orquestra simfònica, ensembles multidisciplinaris, grups de cambra i instruments solistes. Ha compost obres i estrenes per a nombroses orquestres i bandes de música de reconegut prestigi.

OBRA OBLIGADA: «Arlequín»

Este pintoresc personatge de la comèdia de l’art italià, servix de pretext a Ernesto Aurignac per a materialitzar la multitud de llenguatges i tradicions musicals que articulen la seua particular concepció del sonor. Autor de més de cent obres per a diverses agrupacions, les creacions d’Aurignac estan influenciades per l’expressionisme musical, l’impressionisme francés i evocacions de la música popular i la música moderna. La naturalesa descriptiva de la peça ens mostra l’escenari com a al·legoria de la vida i els seus extrems. El triomfal i el miserable, una dualitat encarnada en el pallasso i que Aurignac musicalitza amb un gran sentit de l’espectacle. Des de l’inici, Arlequín ens connecta amb el circense a través d’una acolorida i modernista fanfàrria de gran impuls vital a mode d’introducció:

Moviment 0. Esta sonoritat dona pas a l’espectacle, a la posada en escena d’Arlequí en el Moviment 1. En el Moviment 2 ens veiem desplaçats al camerino, espai de dissort, on la música evoca passatges estrets i desoladors. El protagonista fuig amb un ball imaginari, un passatge captivador en forma de solo de saxòfon tanca esta escena. En el Moviment 3 Arlequín desperta, ens retorna al seu buit i desesperació, i construïx una nau amb l’objectiu de viatjar a l’espai per a trobar un nou món. La seua ànsia de l’etern ens conduïx a l’èxtasi sonor que dona tancament a l’obra. En el Moviment 4, el pallasso aconseguix el samadhi en una altra realitat universal.

“Arlequín el vaig compondre inspirant-me en la vida, aventures i desventures d’un pallasso. En les seues llums i les seues ombres. En la seua brillantor i la seua misèria. En el que es veu en ell quan actua i en el que no es veu. La dualitat vital que ocupa dins de l’escenari i fora de l’espectacle. És la representació futurista, fidel i artística del que patim tots els éssers humans en el nostre propi escenari, la vida.” E. Aurignac.

VEURE INFORME D’OBRES OBLIGADES